Obro la porta, entro, de sobte tots els alumnes seuen i callen. Camino fins a la meu taula, deixo el maletí al costet de la cadira i sec. Miro els alumnes, estan tots quiets i callats, esperen que parli, però jo no dic res. Els observo, estan nerviosos, jo també ho estic una mica, tinc por de que actuïn d'una manera inesperada..Tothom guarda silenci, a l'aula hi ha un silenci absolut, ningú diu res, no parlen. Els tres alumnes de la primera fila em miren dissimuladament, estan esperant per veure com actuo, uns altres miren per la finestra, un altre dissimula com si tot fos normal. Però hi ha un alumne a la segona fila, assegut al de la finestra, ell es l'únic que em sorprèn, actua amb tota la naturalitat del món, esta assegut amb l'esquena recta, les mans entrecreuades, no mira ningú. Devant te la pissarra en blanc, la mira fixament, com si estes llegint el que no hi ha apuntat amb la mirada perduda. De cop gira bruscament e cap, dirigeix la mira mirada cap a mi i em repta, això es el que temia, em sento pressionar, en aquest moment no se el que he de fer, el que pretenia era que tots dubtessin, però no, un aumne m'està reptant, es llavors quan decideixo parlar:
- ¿Què us passa?, ¿Per què us incomoda tant el silenci?, ¿Només podem viure amb soroll?
Alhora que sento la meva veu formulant aquestes preguntes, busco la mirada de l'alumne de la segona fila que m'estaba reptant. Ara ja no té la mirada perduda, ni hem mira fixament reptanme, no, ara em mira somrient. Ja sé qui serà el primer alumne a intervenir i sé qui em respondra totes i cada una de les meves preguntes.
